La Federació per la Llengua i la Cultura Catalanes a la Catalunya del
Nord és una federació creada el 1980 a Perpinyà que reuneix un centenar
d'entitats compromeses en la promoció de la llengua i de la cultura
catalanes. N'han estat presidents Josep Vidalou, Lluís Lliboutry, Miquel
Mayol i Raynal, Narcís Duran, Joan Peytaví, Alà Baylac-Ferrer, Pere
Manzanares i Joan Jaume Prost. La Federació va ser creada l'any 1980,
ara fa 40 anys,
quan la primera descentralització de l'estat francès va transformar
Montpeller com a capital de la regió "Languedoc" (el reconeixement
oficial de Languedoc Roussillon va arribar un parell d'anys més tard).
Personalitats nord-catalanes van crear la "Federació d'entitats per la defensa de la llengua i la cultura catalanes". Al llarg dels anys la Federació ha tingut alts i baixos.
Els anys 90 del segle passat va convocar una sardana al voltant de la
prefectura per a denunciar el prefecte Bonet. També hi va haver un
intent de renovar-la per a fer-ne sobretot una eina de promoció de la
llengua, quan era ressentida més com a eina de reacció a atacs.
A començament del segle XXI ha estat cabdal per a mobilitzar en
contra el nom de Septimanie, en contra l'entrada d'en Vauban a la
UNESCO, amb la campanya que va rebre mocions de més de la meitat dels
municipis nord-catalans a favor de la presència del català a l'espai
públic, també se va organitzar el LipDub per la llengua catalana.
A l'abril en el marc del Col·legi associatiu de l'OPLC se va decidir
tornar a donar protagonisme a la Federació i és així que el primer dels
actes serà la convocatòria d'aquesta manifestació del 29 de maig.
Dissabte 29 de maig el col·lectiu de nivell estatal francès "Perquè visquin les nostres llengües" convoca a manifestar-se per a defensar
la llei Molac. Catalunya Nord participarà a la crida amb una manifestació convocada per la "Federació d'entitats per la defensa de la llengua i la cultura catalanes" La cita té lloc a 15h a la Plaça de Catalunya, els manifestants aniran fins la prefectura on tindran la paraula representants dels actors de l'ensenyament, un representant del SIOCCAT i de l'OPLC.
Les raons d'aquesta manifestació:
El 8 d'abril passat s'aprovava al parlament francès una llei històrica per la protecció del català i de l'ensenyament immesiu.
Per primera vegada en la història una clara majoria dels parlamentaris
votaven a favor d'una llei per a l'ensenyament del i en català sota
totes les seues formes. Amb aquesta llei s'hauria normalitzat
l'ensenyament immersiu... però 61 diputats de la majoria presidencial
han portat la llei al "Conseil Constitutionnel" l'òrgan que en teoria garanteix la constitucionalitat de les lleis estatals.
L'estat francès és un estat jacobí, ho porta a l'ADN. Els catalans
del nord ho sabem des del 2 d'abril del 1700 amb l'edicte reial que
prohibeix (i encara prohibeix) l'ús oficial del català. Un segle més
tard la "Révolution française" va accentuar aquesta dèria en contra les llengües que no siguin la francesa amb "Le Rapport sur la nécessité et les moyens d'anéantir les patois et d'universaliser l'usage de la langue française de l'Abbé Grégoire".
Un segle més tard les lleis de Jules Ferry per l'ensenyament gratuït,
laic, obligatori i en francès posaven una nova barrera a les llengües
dites regionals però majoritàriament encara parlades en cada territori.
Al segle XX la lògica republicana d'eliminar del mapa les llengües altres que la francesa ha estat més eficaç, s'ha consolidada.
A Catalunya Nord la llengua materna de la major part dels nadius és
la catalana fins la Segona Guerra Mundial, i de cop i volta tot canvia,
la transmissió familiar se trenca, però la llengua gaudeix encara d'una
bona salut d'ús social, però és condemnada.
El 1951 se vota la llei Deixonne que autoritza l'ensenyament facultatiu de les llengües dites regionals.
La Constitution du 4 octobre 1958 i les llengües dites regionals
La constitució del 1958 no definia pas la llengua francesa com a
llengua de la república. Les diferents lleis n'obliguen l'ús a tots els
nivells administratius i oficials, però no va ser fins el 1992 on se va
incorporar a l'article 2 : "La langue de la République est le français."
Recordem que el Comitè de Ministres del Consell d’Europa va aprovar el 25 de juny de 1992 el text de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.
Aquesta Carta s'imposava a tos els estats membres, els que hi eren i
els que han volgut adherir a la Unió Europea. França fa part d'aquest
Comitè i encara que de manera hipòcrita ho negui, ha incorporat "La langue de la République est le français" a la seua constitució, un simple afegitó que ha tingut i té encara conseqüències per a les llengües minoritzades.
El 1996 l'estat francès firmava la carta europea de les llengües
regionals o minoritàries, segurament per a donar-se bona consciència i
bona imatge, però aquesta Carta obliga els estats a reconèixer drets als
parlants d'aquestes llengües i tot seguit el "Conseil Constitutionnel"
va negar la possibilitat de la ratificació puix que l'article 2 de la
constitució diu "La langue de la République est le français."
Aquest punt nega per si sol la possibilitat que la "République" pugui
donar drets oficials a les llengües territorials i als seus parlants.
El 2008 la constitució francesa reconeixerà l'existència de les llengües dites regionals incloent-les a l'article llunyà 75.1 « Les langues régionales appartiennent au patrimoine de la France. », un article que no dóna cap obligació a l'estat francès.
Avui encara el futur de la "Llei Molac" i el futur de les llengües de
cada territori administrat per França depenen de l'afegitó de l'article
2 : "La langue de la République est le français."
